Ahir va començar el congrès de llevats més important de l’any -suposo. Com que es fa a Manchester, m’hi he apuntat. A veure si aprenc alguna cosa dels organismes amb els que treballo. No una coneixença bíblica, però almenys saber-nos el nom. Bon dia Saccharomyces, sóc el Dr David. Senyora Candida, el Sr David. Nice to meet you. Nice to meet you, too. Així doncs, que ahir -diumenge- vaig fer cap a la Universitat per recollir l’acreditació, escoltar un parell de xerrades i assistir a la recepció a l’Ajuntament. Què us he de dir? L’Ajuntament és maco, el vi no era dolent -en vaig aprenent i me’l foto blanc-, però hi havia pocs canapès. I que vaig lligar! Darrerament, la bellesa em deu supurar. O l’efecte AXE. Jo que sé! Havia entrat a l’auditori bastant aviat i hi havia poca gent. Vaig situar-me estratègicament: cap al fons, però no al darrera de tot, i bastant centrat. I quan encara quedaven cinc-cents trenta-vuit seients lliures -pam més, pam menys- una noia se’m va asseure al costat! Hòstia! Què després no puc entrar per la porta! Què he de passar de costat! Collons!
I, avui, Sant Tornem-hi. Però són tant treballadors que comencem a quarts de nou. Així que abans de les set,cap a treure’s les lleganyes i intentar fer baixar els galls -que com veuen llum, s’estarrufen per cantar. De xerrades, una mica de tot, algunes per dormir, altres d’interessants. Com tot a la vida. El que no m’agrada dels congressos organitzats per anglesos és que sempre acabes menjant dret. Primer pas, omplir el plat; segon pas, no trobar cap lloc on seure o repenjar-te. Això sí, a quarts de set hem acabat les presentacions i hem començat la sessió de pósters. Amb birra gratis! He xerrat amb la Hsueh-lui -la col·laboradora londinenca- i quan estava prou pitof, cap a casa falta gent.
