Avui he hagut d’anar a esporgar-me les xolles. Baratet, baratet. No sé com és que he tardat tant, perquè em convenia de debò. No entenc com és que hi ha gent que sempre pot estar perfecta. Tenen la parella perruquera o què? Jo, amb més de trenta anys, encara m’asusto quan em veig al matí, amb tot el galliner esvalotat.
Aquest proppassat cap de setmana he estat a Cambridge. Després de mig any sense ser-hi, em va sorprendre com m’havia fet meva la ciutat. Res em semblava estrany. Com si mai l’hagués deixat. La raó? Celebràvem l’aniversari de la Janet. Sí, sí, els científics importants també fan anys-però no ho digueu a ningú.
Bé, doncs, divendres, cop de Ka i cap a Cambridge. A l’arribar missatge de rigor: "Ja sóc a Cambridge. He tingut bon viatge." Dos dies després, ma mare em trucava per preguntar-me si encara hi era i que no anés amb compte al tornar. Collons! Després diu que pateix. Anyway, que diuen per aquí. Aterratge a ca l’Àlex -moltes gràcies per tot- i fish’n'chips a l’Eagle. Dissabte, barbacoa amb un munt de persones i personetes. Preguntes de rigor per totes bandes -l’Ainhoa està embarassada, corroborant la proverbial fertilitat de l’aigua del Cam-i molta teca. I al vespre un Terminator. Què vols que facin quatre xavals de més trenta anys amb l’estómac encara ple? I el diumenge a menjar el que sobrà de la barbacoa i passeig per Cambridge.
I arribem al dia D, hora H. A les deu havíem de ser al Clare College per començar el simposi. Hi estàvem convidats tots els estudiants, postdocs, visitants i col·laboradors oficials de la Janet. Al voltant d’un centenar hi vam anar. Alguns des d’Anglaterra, però altres des de Catalunya, Alemanya, els Estats Units o el Japó. Xerrades durant el dia i cocktail i sopar de gala al vespre. Els regals, les cançons i el pastís tampoc hi van faltar. Em va agradar tornar a veure la gent.
I, ahir, dia de retorn. Fins… No ho sé, però ho podríem fer cada any.
Avui ha nascut la Isabelle Williams. I el Ryan ha encertat la porra. S’ha endut 18 lliures. Uns arriben i altres sembla que se n’aniran (de 10 Downing Street). El país està pendent del Gordon des de fa dies.
Ah! I demà cap a Cambridge.
La Katie -parella del meu company Simon- es va posar de part el dilluns. Ahir, encara no l’havia tingut i avui tampoc n’hem sabut res! Mentrestant, nosaltres hem anat a fotre una pinta de Journal Club mentre comentàvem una ale. El meu primer Jounal Club a Manchester. Ha estat diferent. No l’havia fet mai en un pub.
Per fi! Avui ha fet Sol i hem tingut una temperatura quasi estiuenca -estiu de Manchester s’entén. A l’arribar a casa no m’he pogut resistir a anar a passejar pel Fog Lane Park. M’he tornat a convéncer que els anglesos són criadors de mena. Tothom fa el que vol amb el seu temps lliure.
Per si algú ho vol saber, he estat d’una magnanimitat espaordidora amb en Ryan. M’he fet por a mi mateix i tot!
Ahir vaig tornar de Catalunya. Feia quasi dos mesos que no hi anava, però me l’he trobat al mateix lloc -per bé o per mal. Havia de visitar al Xavier i vaig acabar anant a un seminari de l’Alfonso Valencia. Ja deia el Rubén Bladés que la vida te da sorpresas, sorpresas te da la vida. Dinaret amb l’Adam i després de les visites preceptives, cap a la Plana falta gent. Menjar, menjar i menjar resumeix la meva estada. Sé quan pesava a l’arribar, però no pas quan vaig marxar. El menjar no té el mateix gust quan t’has de cuinar per tu sol. I el dilluns, una trobada necessària i que em feia molta il·lusió. El passat és allà i l’avenir no sabem que ens depara, però no han d’estar renyits obligatòriament.
I avui dinar de comiat de la Swampa (o com s’escrigui), la noia índia que hem tingut al lab els darrers mesos. Ha estat un bon preludi de l’emoció de la final de Champions. Botifarres i bolets a la planxa, el temps que passa i el partit a punt de començar. Què tinguem sort, culerada!
Divendres vam celebrar l’aniversari de l’Eales. És vegetarià, com bastants anglesos amb un nivell cultural alt. Així que vam anar al Greens de West Didsbury. Una cosa que em va cridar l’atenció és el fet que els vegetarians fan veure que mengen el mateix que la gent normal -ho havia de dir, no m’ho tingueu en compte. Quin és el sentit de tenir un Black Pudding -una mena de botifarra de sang- vegetarià, o el Chilli con Carne -sense ni un gram de carn- que hi havia a l’EBI? Suposo que és la manera de menjar coses reconeixibles.
L’altra cosa curiosa de sortir amb aquesta gent és que, com són doctorands, no tenen la butxaca massa plena. Bé, és un dir. Vigilen quant gasten en menjar, però no els fa res pagar unes quantes pintes! Ah,per cert, em van confessar que els anglesos tenen un dipòsit addicional que els ve de sèrie. Aquest és el seu secret per poder-se fotre mitja dotzena de pintes com si res.
I ahir, el Barça va guanyar la Lliga i Spain, 23 points. Fa gràcia veure com es poden donar algunes puntuacions sense enrojolar-se. Això és una professionalitat com la de la Sofia -bé, segons el seu home, que jo no vull saber-ho!
Aquest cap de setmana llarg he tingut a mon pare i ma mare a casa. Amb tot el que comporta: visita a Didsbury i Manchester, diversos dinars i una torradora nova (regal seu). El temps no ha estat esplèndid, però tampoc ens hem pogut queixar. Feia sol quan visitàvem els parcs i el centre de la ciutat i estava embromat quan érem al MOSI -molt interessant- o a l’Arndale. Per cert, si voleu fotre-us un bon dinar, us recomano la Sam´s Chop House.
Avui havia de ser a Barcelona. Lliuraven els títols de Doctor de l’any 2007. Ja hi vaig anar al desembre, però m’hagués agradat ser-hi. Veure el Rectorat sense okupes, pujar per l’escala principal, tornar al paraninf, escoltar el meu nom per anar a recollir el títol… Tanmateix,aquest cop era més complicat. La crònica de l’acte que m’ha arribat diu que hi havia més d’un centenar de Doctors, tanta gent que la coral estava amagada i un capellà de 81 anys que ha fet un discurs d’investidura de més de tres quarts d’hora. I una copa de cava a la sortida de l’acte. Déu ni dó!
